Vaig a parlar-vos de molt temps ençà, ben bé potser de més de dos-cents anys. Us ho explicaré tal com varen explicar-m’ho a mi i penso que no varen enganyar-me, encara que si no fos veritat, no me’n feu càrrec, ni me’n doneu cap culpa.

Era ben cert que durant tot l’any i de tant en tant, el senyor Rector d’aquell poblet petitó; poblet que dormia al peu d’una muntanya esquerpa pintada de verd a l’estiu i de blanc a l’hivern o amb molts avets ufanosos, s’havia de fer les hòsties per combregar dels seus feligresos. Tota vegada cal aclarir que en aquelles èpoques cada parròquia havia de fer-se-les, no havent-hi qui en fabriqués com s’esdevé ara.

I també és ben cert que quan s’acostava Nadal n’havia de fabricar unes quantes més, ja que en la nit de la Missa del Gall hi acudien gents que ni ell mateix sabia d’on sortien. De totes les masies grans i petites de la rodalia, de prop o lluny, aquella nit Santa, feien cap a l’església potser més de cent-vuitanta persones per adorar el Nen Jesús.

Per tal de tenir-ne fetes les necessàries, quan s’apropava Nadal, ja hauríeu pogut veure el Mossèn Ramon arremangat fins més amunt dels colzes, agafant el gibrell de terrissa, posant-hi la farina, l’oli i l’aigua i vinga a remenar fins que tenia la pasta ben fina i a punt de coure-la. Després encenia el fogó amb carbó d’alzina, despenjava els motlles especials per fer aquesta feina, omplia el setrill de pasta i a vinga fer hòsties. Curosament anava guardant en una arqueta de metall folrada de paper de plata, d’aquell que guardava de quan encetava una rajola de xocolata.

I el que ara vaig a contar-vos va succeir un d’aquells dies que Mossèn Ramon estava tan enfeinat, apropant-se les festes, preparant les hòsties.

Devent ser quarts de set de la tarda i ja sabem que a l’hivern es fa fosc aviat. Tota la sagristia feia olor de les hòsties que s’anaven coent. Una oloreta bona de debò. En Joanet, que era el nou escolanet, ja havia acabat d’escombrar l’església i de posar oli a les llànties que feien llum a les ànimes, i ara curiós s’estava al darrere de Mossèn Ramon, amb la boca oberta, embadalit, fent-se creus de la lleugeresa amb la qual aquell sant home feia les hòsties sense cremar-se, car ell la setmana anterior ho havia intentat i encara tenia una butllofa al dit de la mà dreta.

Tot d’una, se sent grinyolar les frontisses rovellades de la porta d’entrada a l’església i en Joanet, sentint-ho i emetent, se n’hi va disparat, per tal de veure qui havia entrat. Era la jove de Cal Pep Cisteller que, esverada i fora de sí, cridava:

• Mossèn Ramon, Mossèn Ramon! Vingui si us plau a casa. La iaia ha caigut per l’escala de les golfes quan venia de buscar espigues de blat de moro per tal d’esgranar-les per a les gallines. Ha quedat molt aixafada, no ens parla ni ens mira i tot just si respira. El meu germà, amb la tartana, ha anat a buscar el metge. Déu vulgui que no se’ns mori sense haver rebut els Sants Sagraments. Vingui de seguida, si us plau, i que al menys es confessi i combregui per poder entrar al cel.

I Mossèn Ramon, que era més bo que un tros de pa batejat i que per aquestes coses de salvar els seus feligresos encara era més diligent, deixà els motlles i li diu a la Carmeta:

• Ja vinc de seguida, noia!

I li encarrega a en Joanet:

• Tu acaba la pasta del setrill. Ja en queda poca. Si et surten bé les aprofitarem i si  no surten, alabat sia Déu.

Es posa d’una revolada la capa bastant descolorida, s’entortolliga la bufanda de llana amb un rivet d’un vermell fosc al coll, agafa els Sant Sagraments i surt rebent cap a casa del Cisteller per tal d’acomplir el seu deure sagrat.

I ja tenim en Joanet assegut davant dels fogons, pensatiu i sense saber per on començar. La primera  li va sortir malament, la segona també i l’altra pitjor. El murri per tal que Mossèn Ramon no s’adonés del desastre, se les anava menjant i tot menjant es deia: “De fet no tenen gust a res. Ja veuràs! Me’n vaig a rebost a veure si hi trobo sucre”. I sí, sí que n’hi va trobar. Ell que n’agafa, en posa un bon pols dintre del setrill, ho remena, i bé i torna a intentar de fer hòsties. Renoi, quina sorpresa! La pasta es va escampar més, va agafar un color torradet tan bonic que donava goig de veure-les. I quan les va tastar, escolteu, sort que estava assegut, sinó cau de cul. Eren boníssimes, dolces com una bresca de mel i trencadisses com el gel de la bassa de cal Xispa.

Després va rumiar i va dir-se: “He de canviar la forma perquè no semblin hòsties”. I sense pensar-s’ho més es treu de la butxaca de l’americana de vellut aquella canya que feia servir per tirar vesses al clatell de les iaies per despertar-les quan s’adormien escoltant el sermó diumenger del Mossèn Ramon. Servint-se’n, començà a cargolar al voltant de la canya la pasta un cop ben cuita, com aquell qui vol fer una cigarreta. I va anar cargolant-ne, posant el seu nou descobriment damunt un plat de la cuina fins a tenir-ne una bona pila.

Al cap d’un cert temps va tornar el Mossèn, bufant-se el cap dels dits, però bastant content perquè la Quimeta de cal Cisteller semblava que s’anava refent i havia combregat, ja molt animada, donant la impressió que la seva hora encara no era arribada. I mentre s’empolsava la capa per tal de fer-ne caure quatre volves de neu que portava damunt les espatlles, s’adonà del que estava fent mig d’amagatotis, en Joanet.

• Escolta, noi, però què estàs fent? Això no és el que t’havia manat! Però què son aquestes cigarretes?
• Tasti-les, tasti-les, Mossèn Ramon, i ja veurà el que acabo d’inventar…

El senyor Rector, emetent, n’agafà una i al tastar-la, fent-se-li la boca aigua i amb els ulls en blanc, digué:

• Però escolta, tu, què t’has manegat? Saps què això és molt bo? Me’n menjo un altre, no sigui cas…
• Doncs, miri. He posat una mica de sucre a la pasta i per canviar-ne la forma les he enrotllat amb la meva canya de tirar vesses. 
• Joanet, has fet un gran descobriment! I tot menjant-ne i rumiant mentre passejava per la sagristia, diu: 
• Saps què farem? Demà tu mateix en faràs unes quantes més i cada dia n’aniràs fent. Les guardaràs i a tothom que vingui a combregar per la Missa del Gall els donarem una d’aquestes cigarretes com a obsequi. Tindrem èxit segur!
• Perfecte. D’acord! Jo ja m’espavilaré i després d’anar a repartir la llet com cada dia, vindré de seguida a fer cigarretes.
• Cigarretes, dius? Ui, no m’agrada aquest nom, Joanet. Hauríem de batejar-ho i posar-hi un nom ben bonic, potser un nom d’hivern. 
• Està clar! Digué en Joanet, arrugant el front. A l’hivern cau neu per tot arreu, podríem posar-hi un nom com de neu. 
• Sí, sí. Digué Mossèn Ramon. La neu pot servir-nos de pista. A veure, pensem-hi. La neu… la neu… la neu… la…
• Ja ho tinc, Mossèn Ramon! Podríem dir-ne NEULA!
• Saps Joanet, que ets un dels escolanets més eixerits que he tingut? No ens ho pensem més. En direm neules!

I tal com varen acordar, cada vespre en Joanet anava a la rectoria a fer neules i de tant fer-ne havia après tant que ja li sortien gairebé com les que ara fem els pastissers.

Arribà la Missa del Gall i l’església estava plena de gom a gom. Tothom va rebre la Comunió i quan sortien al carrer en Joanet els esperava a la porta, els desitjava Bon Nadal i donava una neula a cadascú. Va resultar un èxit esclatant! Fins i tot alguna nena de les de la seva edat li feia un petó donant-li les gràcies, mentre ell, vermell com un tomàquet madur, tremolava d’emoció pensant que era ell l’inventor d’una llaminadura tant bona.

I com que el bo del Mossèn Ramon no era un home de guardar secrets ho va dir als altres rectors de les parròquies dels voltants i al apropar-se les festes nadalenques ja teniu en Joanet anant de parròquia en parròquia ensenyant a fer neules per tal de regalar-les als feligresos en sortir de Missa del Gall.

Va escampar-se com una taca d’oli i si el primer any de saber-se varen ser cinc les parròquies que feien neules, a l’altre ja en foren deu i l’altre vint, fins que el costum va estendre’s a tot Catalunya i va convertir-se en una tradició el fet de menjar neules per Nadal. I aleshores ja vàrem prendre-hi part nosaltres, els pastissers.

Avui dia a les pastisseries n’hi trobareu a cor que vols, almenys per Nadal, Cap d’Any i Reis, i no em negareu que és un pastís diferent de tots i és deliciós com pocs d’altres.

Ja ho veieu, una cosa tan senzilla, nascuda tan humilment i ha arribat a fer-se tan popular. Només sap greu una cosa, que ja ningú recordi els seus creadors. De l’escolanet Joanet i de Mossèn Ramon, que Déu els tingui en la Glòria.